Arxivar per Desembre de 2006

Alumne ric, alumne pobre. 2ª Part: L’alumne ric

L’altre dia parlava del somni d’igualtat d’oportunitats tecnològiques que podien oferir projectes com OLPC, que intenta la fabricació i distribució d’un ordinador mòbil, extremadament barat i alimentat amb programari lliure.

Observant les especificacions de l’ordinador podem pensar que no rebria una molt bona acollida entre els nostres adolescents, més acostumats a treballar a l’escola, o millor a casa, amb ordinadors molt més potents, que mouen jocs sofisticats i obren el messenger només engegar la màquina. El nostre mercat és un altre

Els fabricants d’ordinadors també estan madurant enginys portables pels mercats occidentals:

  1. L’ordinador portàtil ha deixat de ser definitivament una eina d’executiu i és, a hores d’ara, una de les principals i més barates opcions de la informàtica domèstica. Amb un preu ratllant els 600€ a les games baixes, està molt a prop de ser un objecte accessible a un percentatge ampli de la població.
  2. El Tablet PC, un ordinador molt més adequat a les necessitats educatives gràcies a les utilitats d’escriptura manual i la pantalla tàctil, ha demostrat ser un bon instrument docent:

    Però el seu preu, superior als 1000€, el fa un objecte encara minoritari.
  3. La darrera aposta de portabilitat són els UMPC. Són Tablet PC de dimensions molt reduïdes. Constitueixen el darrer intent de Microsoft per a crear una família de màquines populars lligades als seus sistemes operatius. Sobre el paper, l’UMPC és l’instrument ideal per acompanyar els alumnes en el seu aprenentatge:

És una màquina petita, de les mides d’un llibre, amb tot el programari d’un Tablet PC, càmera, conectivitat wifi, compatibilitat amb Windows… Suficientment gran per a incorporar un teclat propi o connectar un teclat extern. Sembla, en fi, aquell ordinador que els professors somiem quan pensem en l’aula del futur.

Els inconvenients de l’UMPC també són importants, suficients com per a comprometre, de moment, l’èxit global de la idea. En primer lloc són cars, bastant per damunt dels 1000€, massa cars per a que una família de classe mitjana els posi a la motxilla d’un nen. D’altra banda, la seva portabilitat està molt limitada pel gran consum elèctric. Molts UMPC tenen una autonomia de dues hores escasses, molt per sota del que és necessari si l’aparell s’ha d’usar desendollat.

En un futur immediat, no està gens clar quin dels dos formats de PC portable i tàctil s’acabarà consolidant, el Tablet PC o l’UMPC. Als professors ens és una mica igual, el que és important és reflexionar sobre les implicacions d’aquesta carrera tecnològica:

  • La implantació popular d’aquests dispositius és, segurament, qüestió de pocs anys. D’una forma o altra, les escoles i instituts ens veurem obligats a incorporar-los a la nostra tasca. Si més no, per no viure a la inòpia i no crear més tensions de les ja existents entre el món real i el món escolar.
  • Per definició, els professors no podrem seguir mai el ritme dels avenços en N.T. L’Administració, però, que és la nostra avantguarda, hauria de traballar intentant pensar en allò que no faran les empreses tecnològiques: la didàctica amb un ordinador portable per alumne i la formació del professorat per a fer-ho viable a l’aula. Potser no és tant important la despesa pública en maquinari, que ha de continuar, com ho seria en investigació i previsió de programes de formació. Com la investigació està en mans de les Universitats i aquestes solen viure i pensar molt lluny de la realitat educativa, s’avança poc en propostes didàctiques. A més, a les administracions els resulta més fàcil a curt termini la inversió en ferro, que al capdavall només cal comprar, que no en programes d’investigació/formació que s’han de preparar i preveure, són molt cars, obliguen a tothom i tenen poc valor mediàtic.
  • Les inversions en maquinari educatiu sempre han caigut del costat de l’Estat. Amb el creixement del nivell de vida de bona part de la població catalana potser es podria anar responsabilitzant les famílies del cost i cura dels equips per a l’educació, articulant mecanismes de compensació via beca, subvencions o creant mecanismes de rotació de maquinari similars als que es fan amb els llibres de text. En general, la longevitat de les màquines està directament vinculada al sentiment de propietat que en puguin tenir els alumnes.
Anuncis

Refrescant LaTeX

pinguilatexAra fa deu anys vaig descobrir Línux. En aquells moments es tractava d’un sistema operatiu poc amable, que era difícil d’instal·lar i bastant difícil de mantenir si no tenies formació en Unix -com era el meu cas-. Les primeres distribucions que van viure al meu PC van ser les RedHat 4.1 i 5.0.

Una de les perles més remarcables que em va facilitar el nou sistema operatiu va ser el LaTeX. Una meravella de programari que feia possible escriure documents d’acabat professional amb molt poc esforç. Documents sempre millors que els equivalents escrits amb el WordPerfect, el processador de text de DOS i Windows que encara utilitzava en aquella època. Amb LaTeX, i de manera molt natural, escrivies documents perfectament maquetats, ben estructurats i consistents.

Amb la consolidació dels editors WYSIWYG, el PageMaker i les poques necessitats de produir documents de qualitat en paper,llibrelatex vaig anar abandonant la joguina. Un company de feina em va passar, fa uns dies, el material de suport d’un curs que està preparant. Em va comentar que estava escrit amb LaTeX. Em va sorprendre, perquè en el meu entorn laboral no és habitual que s’utilitzin programes poc convencionals. I em va aixecar el punt de nostàlgia suficient com per a retrobar-m’hi.

Vaig obrir el portàtil, que porta el darrer Ubuntu en català i em vaig instal·lar els paquets de LaTeX. Només em va fe falta escriure al terminal:

 

sudo apt-get install tetex-base tetex-bin tetex-extra

 

Vaig buscar un editor de LaTeX per a Línux per no haver d’escriure com en els vells temps, amb el vi, i vaig localitzar el Kile. Un programa magnífic que et permet escriure, compilar els documents i traduir-los a PDF amb dos clics. El vaig instal·lar així:

 

sudo apt-get install kile

 

Amb el Kile vaig haver d’incorporar moltes llibreries del KDE, però val la pena. Finalment, per a escriure unes presentacions que he de preparar aquests Nadals, vaig afegir el paquet beamer:

 

sudo aptitude install latex-beamer

 

Això és tot el que he necessitat per treballar. He passat uns dies baixant d’Internet una dotzena de documents sobre LaTeX, repassant les comandes bàsiques i revisant les possibilitats del programa per les meves necessitats actuals. Què agradable és escriure per aquest processador i què potent el concepte de separar la redacció d’un document del seu muntatge i acabat.

Si us tempta la idea de tastar una manera de processar texts completament diferent a l’OpenOffice Writer o el Word podeu informar-vos aquí:  

Pàgina del Joan Queralt, company de professió i expert en LaTeX

Pàgina del usuaris catalans de TeX

Pàgina d’usuaris hispans de LaTeX

Alumne ric, alumne pobre. 1ª Part: L’alumne pobre

Fa una temporada llarga que es preveu l’arribada de nous enginys informàtics que han de fer de les Noves Tecnologies un element integrat a la vida quotidiana dels ciutadans del món, sigui quina sigui la seva posició geogràfica o social. És força conegut que les classes mitjanes dels països desenvolupats han anat gaudint sense retards significatius dels avenços tecnològics que s’han produït en els darrers vint anys i que la major part del món encara no n’ha pogut incorporar ni una petita part, creant una perillosa fractura digital que pot comprometre el desenvolupament futur d’enormes col·lectius de persones.

En aquests moments hi ha un mínim de tres intents seriosos de trencar explícitament aquesta barrera. Tots tres es decanten per crear tecnologies barates, que siguin accessibles a la població ja sigui a través de les lleis de mercat o mitjançant la protecció i supervisió dels estats. Són els projectes OLPC, Longmeng i Simputer. Longmeng és una iniciativa xinesa per a fer accessible el PC a la població del seu país. Ha de ser un aparell amb una potència similar a un PIII mogut per un Línux adaptat amb un preu final de 100€. Simputer és un aparell dissenyat a la Índia, entre PDA i ordinador amb Línux al seu cor, que s’ha posat recentment a mercat per un preu proper als 200€.

OLPC és el projecte del que se n’espera una implantació més àmplia i que té, de bon tros, la repercusió mediàtica més important. Es tracta d’un aparell similar a un portàtil petitò, gairebé de joguina, pensat per a usos escolars. Porta un processador petit de 500MHz, 128MB de DRAM i no emmagatzema en un disc dur, sinó en una memòria Flash de 500MB o 1GB. La pantalla és de 12 polzades en color. L’equip té connectivitat wifi i uns quants connectors USB.

OLPC Obert

En el cor, un sistema operatiu Línux adaptat a la màquina. La interfície de treball és aquesta: 

OLPC - Interfície

L’aparell es pot plegar donant-li forma de tablet i actuant com un eBook. Com està pensat per a treballar en llocs que no tinguin subministrament elèctric, fins i tot porta un dispositiu en forma de manovella per a alimentar les bateries.

OLPC muntat com ebookOLPC

La configuració de l’ordinador permet als alumnes escriure, fer comptes, dibuixar, gestionar correu electrònic, navegar per internet i veure audiovisuals. Pràcticament el 90% de les funcionalitats pràctiques d’un PC escolar.

Tot l’equip ha de tenir un cost de producció ratllant els 90$ i un preu de mercat de 100$, poc més de 80€, menys que un reproductor de MP3.

En aquests moments, els gestors del projecte estan en procés de fabricació i pilotatge. Diuen que intentaran produir 10 milions de màquines per aquest any 2007 a través de Quanta, el gegant industrial taiwandès i  que seran servides als governs de Brasil, la India, Xina, Argentina,  Rússia, Líbia i altres estats africans, qui els ha de distribuir entre la seva població escolar.  Podeu visitar la seva pàgina per estar al dia de la informació bàsica.

Pel que respecta a la consolidació de  la igualtat d’oportunitats educatives entre rics i pobres, les implicacions de l’èxit d’un projecte com aquest són molt grans, enormes. Si els estats fossin capaços de servir connectivitat inalàmbrica als seus ciutadans i aprofitant l’explosió de la web 2.0, gairebé qualsevol nen del món, a través del seu mini PC podria accedir a idèntics recursos educatius. El contrast entre aquesta possibilitat i les brutals diferències econòmiques que hi han en el món contemporani és extraordinàriament inquietant.

Girant la mirada a casa nostra, imagineu, per un moment, que aquesta idea tingui èxit, es consolidi i, per tant, la maquineta mantingui el preu, guany en prestacions i, finalment, aterri al nostre mercat? Som capaços de valorar l’impacte educatiu que pot tenir al nostre sistema aquesta circumstància? Que qualsevol alumne pugui portar a classe un mini PC propi, que l’hi ha costat bastant menys que el material escolar de l’any, que sigui susceptible de connectar-se a la xarxa i accedir a la legió d’aplicacions web ja disponibles a l’actualitat provoca emoció i inquietud. I no és un somni remot. Ho veurem i ben aviat. La gran pregunta és si els professors estarem preparats per a posar-ho al nostre favor.

 

La popularitat dels blocs a Espanya

Un estudi de comScore que mesura la penetració dels blocs a Amèrica i Europa Occidental situa Espanya en el segon lloc mundial de lectors de blocs per a cada cent internautes. El primer lloc l’ocupa el Canadà.

visitors

El Professorat i la Penetració de les Noves Tecnologies a l’Aula

Una part important de la innovació en Noves Tecnologies està incidint de ple en la forma en què obtenim la informació, la discriminem i n’interioritzem el contingut. A diferència de fa pocs anys, la innovació ja no gira exclusivament al voltant de les prestacions dels ordinadors nous o de les possibilitats d’un programa instal·lat; el gruix de la innovació està a la xarxa, no a casa. Internet s’està omplint de nous instruments el triomf dels quals es fonamenta en la utilització social i l’aprenentatge compartit. Cada dia n’hi ha més i són més potents i amigables.

Alumnes a l'Ordinador Aquesta direcció que està prenent la innovació apunta directament a l’escola. Sembla que la tasca d’ensenyar ha de ser cada cop més fàcil perquè hi ha molta gent, institucions públiques i empreses privades que estan invertint la seva creativitat en el disseny d’aplicacions que busquen facilitar l’obtenció d’informació i la comunicació. Malgrat tot, l’escola catalana continua sent massa vegades un lloc on les experiències educatives dels nens i adolescents són virtualment idèntiques a les que varen tenir els seus pares. S’ha modificat substancialment el model de convivència social dels centres educatius, però potser no tant les vivències didàctiques.

Quines raons explicarien que un fenomen que, sobre el paper, ha de ser tan profundament transformador de les formes d’aprendre, tingui un impacte relativament reduït en el sistema? Apunto aquí algunes raons, sense cap ordre de precedència:

  • Dificultats en l’equipament informàtic. Els ordinadors que tenim a les escoles són PCs d’oficina, escassos, molts cops grans i sorollosos. Poc a veure amb la invisibilitat física que reivindiquem. Els professors de Secundària tenim la tendència a tractar les activitats de classe com a activitats per a tot el grup. I a les aules convencionals no hi ha ordinadors per a tots. En el millor dels casos hi ha equipament per a fer racons, equipament que molts cops consisteix en les màquines més velles que han abandonat l’estatus privilegiat d’ordinador d’aula d’informàtica i el funcionament de les quals pot ser atzarós.
    Per a poder treballar amb una màquina per a cada estudiant o parella d’estudiants -i la diferència entre una possibilitat i l’altra no és trivial- hem d’anar a l’aula d’informàtica, una instal·lació que gairebé sempre s’ha de demanar, que no ens es familiar, i freqüentment, està disposada de tal forma que els ordinadors no és que siguin invisibles, és que ocupen el centre de les taules de treball com a objectes sagrats que s’han de reverenciar.
    Està demostrat que aquells centres educatius que diposen de maquinari mòbil, relativament abundant i discret, que viatja amb els estudiants a les seves aules, com els centres pilot amb tablet PC o els centres IATIC, fan una utilització proporcionalment molt més intensa de les noves tecnologies.

    Professor amb alumnes

  • La disminució de la seguretat del professorat en la gestió social del grup atura la creativitat. Molts professors no es senten el suficientment segurs a l’hora de ‘moure’ el grup com per a exposar-los i exposar-se a situacions potencialment desordenades.

  • Des de la percepció de molts professors, les noves tecnologies no estalvien temps de classe, és més, en poden alentir la marxa i interferir el ritme convencional d’aprenentatge. Quant temps li fa falta a un professor per explicar la cèl·lula i quant temps necessita un alumne per descobrir a la xarxa i sistematitzar informació sobre la cèl·lula? Segurament necessita més temps en el segon cas. Que la segona situació sigui més motivadora, significativa i al capdavall útil per l’estudiant és una circumstància que, per força professors, no està demostrada.

  • Els plans d’estudis de la Secundària tampoc han canviat molt des de fa una generació. Difícilment es poden modificar les estratègies educatives quan les habilitats intel·lectuals qualificades -pensem en les PAAU- són molt tradicionals.

  • El professor es percep a si mateix, i és, el dipositari de l’ordre en la seva matèria i per tant n’és l’autoritat intel·lectual i l’expert. Poques coses agraden menys als professors d’institut que el ‘desordre intel·lectual‘ que poden provocar les situacions d’autoaprenentatge, aprenentatge col·laboratiu, descobriment i altres etiquetes vinculades freqüentment a les noves tecnologies.

  • El professorat d’institut no és gairebé mai un nadiu digital. Va rebre una secundària sense ordinadors,creu en la potència de la seva matèria tal qual la va estudiar i ha rebut pocs incentius per a descobrir les possibilitats de les N.T.

  • Tot i la paradoxa, l’ofici d’ensenyar és una tasca solitària. El professor treballa sol, moltes vegades a porta tancada, amb els seus alumnes. Les situacions en què un professor observa com treballa un company innovador són, malgrat tot, escasses.

  • En el nostre sistema de formació permanent del professorat, la iniciativa és majoritàriament individual i està poc orientada. Els professors que volen formació la fan d’allò que els interessa, individualment i fora del context educatiu. Hi ha poca formació que englobi equips de professors, i que afecti processos escolars.

  • Seria important que l’Administració clarifiqués les competències en N.T. que han de tenir els alumnes i les que són desitjables per al professorat. Sembla que, al menys fins avui, no hi ha ningú que pugui dibuixar amb claredat un mapa de competències digitals bàsiques.

  • Enriquint l’avaluació amb Rúbriques

    L’avaluació és una de les activitats més delicades de l’ofici de professor i un dels puntals de l’èxit en la feina d’ensenyar. Això és indiscutible. Una bona avaluació orienta correctament els alumnes, els tranquilitza i els ajuda a entendre allò que el professor demana. També serveix al professor: l’obliga a replantejar-se què ha d’ensenyar i com ho ha de fer. Segurament el disciplina en el treball quotidià i li enriqueix el discurs i el mètode.

    examenGeneralment, els professors ens sentim força còmodes planificant examens. Muntem exercicis on una pregunta, que és reflex d’una competència o un contingut, es valorada en funció de la qualitat de la resposta de l’alumne. Fins aquí raonablement senzill, tradicional i segur. La cosa es complica quan encarreguem als nostres alumnes tasques que ensinistren de forma poc clara habilitats diferents. Com hem d’avaluar un debat de classe, un mural, un informe de laboratori o un assaig escrit? De vegades eludim aquesta complexitat tirant pel camí del mig i en simplifiquem el procés; posem una nota a l’engrós que valora l’activitat en conjunt o posem un ‘positiu’ si la feina ens ha agradat sense donar oportunitat a l’alumne de descobrir què ha fet bé i què no. Com tampoc no ens sentim massa segurs ni satisfets amb aquesta avaluació de baix compromís, a l’hora de qualificar la matèria ens refugiem en les estratègies convencionals: el què compta per la nota de trimestre són els exàmens, la resta pot acabar esdevenint un complement vaporós d’importància secundària. Els estudiants, per la seva banda, perceben immediatament el model d’avaluació dels seus professors i s’adapten. Si un adolescent observa, per exemple, que el seu professor en el fons no es preocupa per avaluar la riquesa oral en la seva exposició a la classe, tampoc es preocuparà massa en concentrar-se i arrodonir aquesta habilitat o si veu que un treball escrit s’avalua només pel document lliurat, només li interessarà generar un treball amb bon aspecte, ni que sigui copiat.

    Les rúbriques són instruments que poden ajudar el professor a orientar l’avaluació d’activitats complexes. Formen part de la tradició educativa anglosaxona i, a poc a poc, es van consolidant al nostre país. La rúbrica és un document senzill, organitzat en forma de taula. A les files es llisten totes les competències en què es pot desglossar una activitat. Les columnes indiquen la gradació en la qualitat amb que es poden resoldre aquestes competències, de molt malament a molt bé, o a l’inrevés:

    rubrica

    Les cel·les es van omplint amb la descripció detallada de la competència que s’assoleix en cadascun dels esglaons. Per exemple, imaginem que volem fer una rúbrica per avaluar un informe de laboratori. Hem identificat les competències exposades i les hem escrit a les files de la taula. Decidim que una de les habilitats que volem avaluar són els dibuixos i diagrames del treball. La fila "Dibuixos i diagrames" es pot esglaonar així:

    Expert Avançat Aprenent Deficient
    S’han inclòs diagrames de qualitat que aclareixen la comprensió de l’experiment. Tots els diagrames estan ben etiquetats i estan situats amb precisió en el lloc corresponent. S’inclouen diagrames ben etiquetats i ben situats. S’inclouen diagrames ben etiquetats.. Falten diagrames importants o no estan ben etiquetats

    A través d’aquesta escala s’avalua la presència de diagrames al treball, la seva pertinença, la seva colocació i el seu etiquetat.

    La rúbrica és, doncs, un document que delimita el que és avaluable i ho concreta en nivells d’eficiència. Des d’aquest punt de vista és un instrument útil per a l’equip de professors perquè

    • Supera en detall a l’avaluació amb un número o una lletra.
    • Obliga a analitzar els components didàctics de les tasques que fan els estudiants.
    • Ajuda a consolidar el protagonisme a situacions d’avaluació més motivadores pels alumnes.
    • La pròpia tasca de confecció de les rúbriques pot portar l’equip de professors a una profitosa discussió sobre allò que s’ha d’avaluar dels alumnes, com s’ha de valorar i quin graus d’eficiència es poden observar.
    • La rúbrica també pot ser útil a l’estudiant. Si és senzilla, comprensible i en coneix el contingut o, fins i tot en els casos més excel·lents, si ha pogut participar en la seva elaboració.

    Com tot instrument, les rúbriques no són ‘la solució’ a les necessitats d’avaluació, també tenen el seu costat fosc:

    • Una mala rúbrica és desmotivadora pel professor i pels alumnes. Si les habilitats no estan ben definides o l’esglaonament és massa ambigu, el document es gira en contra l’avaluador i pot crear més confusió que servei ens fa.
    • He pogut observar que les rúbriques provoquen el rebuig inicial d’alguns professors, especialment els que van haver de patir l’hiperformalisme de les programacions als primers temps de la LOGSE.
    • Les rúbriques no treuen feina al professor. Avaluar cadascun dels ítems d’aquestes fitxes per a cadascun dels estudiants de la classe pot demanar tan o més temps que l’elaboració i correcció d’examens convencionals i molt més temps que la correcció a l’engrós d’un treball escolar.

    La rúbrica és, en definitiva, una forma més d’avaluar, potser més potent i subtil que altres instruments convencionals. Buscar-li un lloc al nostre sistema d’avaluació, redactar-ne alguna i discutir-la amb els companys de Departament o d’Equip Docent pot ser, segurament, una bona manera de millorar la nostra qualitat de treball.

    Documentació:

    http://www.eduteka.org/MatrizValoracion.php3 (Descripció de la metodologia de les rúbriques, en castellà. Hi ha exemples de rúbriques)

    Creating Rubrics (Article sobre la creació de rúbriques)

    http://www.rubrics4teachers.com/ (Diferents models de rúbriques, en anglès).

    http://webquest.sdsu.edu/rubrics/weblessons.htm (Lloc sobre recursos per a pensar i fer rúbriques)

    http://rubistar.4teachers.org/index.php (Generador de rúbriques en línia. Disponible en castellà)

    http://www.teach-nology.com/web_tools/rubrics/ (Generador de rúbriques en línia. En anglès i de pagament)

    Proposta de Rúbrica per a Blocs d’Anibal de la Torre

    http://www.rubrics.com/ (Web de rubricator, programa de generació de rúbriques)

    http://intranet.cps.k12.il.us/Assessments/Ideas_an… (Banc de rúbriques)

    http://www.ncsu.edu/midlink/ho.html (Recursos de rúbrica, en anglès)