Arxivar per gener de 2007

Com hem de fer els dissenys multimèdia. Els principis de Mayer.

CognicióGairebé tots els professors que hem tingut la sort de treballar amb la pissarra digital a classe ens hem trobat amb la necessitat de preparar material multimèdia. Particularment recorrem a les presentacions, un dels mètodes més senzills per a preparar contingut docent ordenat, resumit i acompanyat de fotografies, vídeo, enllaços i so.

Quan us poseu a escriure un ‘power’, un ‘impress’ o feu un ‘flash’, heu pensat quina és la millor manera de disposar les peces en el document per aconseguir la màxima eficàcia instructiva?

Aquest tema, que implica la confluència de cognició, aprenentatge i tecnologia, és un dels preferits de la psicologia educativa. Us resumeixo, força superficialment tot sigui dit, el que ha descobert Richard E. Mayer, un professor de psicologia de la Universitat de Califòrnia Santa Bàrbara que fa prop de trenta anys que es dedica a la recerca en aquest camp i que ha estat capaç de proposar una tipologia de set principis, alguns d’ells fàcils d’aplicar quan fem documents multimèdia. Són aquests.

CervellEstà demostrat que s’aprèn millor i es recorden durant més temps les coses que s’han treballat utilitzant imatges juntament al llenguatge verbal que no pas les que només s’han explicat verbalment a la classe. Quan més sentits s’utilitzen el l’aprenentatge, més potent és el resultat. En tots els trams educatius i per totes les matèries. Inqüestionablement. Aquest és el principi del multimèdia. Evident però a vegades oblidat. El fonament psicològic del principi multimèdia rau en que

  • Els humans processen la informació separadament a través de dos canals diferents: per una banda la informació visual, per l’altra la sonora.
  • Tots tenim una capacitat de processament simultani limitada per a cada canal.
  • L’aprenentatge actiu, que és el que busquem, suposa estar aten a la informació que rebem, triar-la, i organitzar-la en representacions mentals que acaben integrades amb altres representacions mentals que ja tenim al cap.

Continuem, el segon principi de Mayer és el de la contigüitat espacial: s’aprèn millor quan el text i les imatges que l’il·lustren estan juntes que no quan estan allunyades a la pàgina o pantalla: quan feu una presentació no separeu massa el text de les imatges i mai poseu el text en una diapositiva i el multimèdia en una altra. També s’aprèn millor quan l’explicació i les imatges es presenten simultàniament i no consecutivament. Aquest és el principi de la contigüitat temporal.

Presentar simultàniament text i imatge és millor

Separar text i imatge no és eficaç

Principi de proximitat. Millor la primera foto que la segona

El següent principi, el de coherència, és de lectura i reflexió obligada pels aprenents de dissenyador multimèdia: s’aprèn millor si al document multimèdia no hi ha sons, paraules o imatges estranys. Atenció amb l’excés de botons que salten, músiques i fotografies espectaculars o fons de pantalla decorats. Aquests elements NO motiven els alumnes; els destorben l’aprenentatge. Vaja, que aprendre no és anar al cine. Si en el document multimèdia hi ha elements sense funció explícita en l’aprenentatge, fora.

Els principis que venen ara estan pensats per a descol·locar els professors que creuen aferrissadament en el text escrit com a mecanisme principal d’aprenentatge:

Segons el principi de la modalitat, s’aprèn millor quan el professor presenta una animació i en fa una narració que quan deixa els alumnes treballant amb animació sense veu i amb text. És millor que el professor expliqui que no que l’alumne llegeixi. En altres paraules i en un altre context, els multimèdia pensats per a l’autoaprenentatge són millors si porten incorporada una narració que no pas un text. L’explicació d’això està en la teoria dels dos canals: el multimèdia ocupa el canal visual, l’explicació el canal auditiu: es complementen. Si hi ha multimèdia -canal visual- i text -també canal visual-, els dos medis s’interfereixen.

Si arribats aquí penseu que la solució al problema és posar imatge, afegir text i a més fer l’explicació -i així assegurem l’aprenentatge- us estareu equivocant: el principi de redundància assegura taxativament que és molt més eficaç un multimèdia amb narració i sense text que un multimèdia amb narració i amb text. Se siente. Atenció amb el text quan treballem documents multimèdia narrats: interfereix!

Narrar amb imatges sense text és millor que narrar, amb imatges i text
Millor Imatge + Narració que Imatge + Text

Finalment, un darrer principi, el de la personalització. Aquest té a veure amb el llenguatge, oral i escrit, que utilitza el professor quan prepara el material: és substancialment més eficaç la utilització d’un llenguatge planer que no pas un llenguatge formal. Ja sé que això sona malament, especialment als instituts on ens agrada que els nois s’acostumin al llenguatge culte. No es tracta, però, de triturar la llengua, sinó d’utilitzar un llenguatge de proximitat amb l’estudiant. En el document de Mayer que us enllaço hi ha algun exemple.

Mayer també ha sistematitzat una idea que a tots els professors ens resulta evident: no tots els alumnes aprenen de la mateixa forma amb els multimèdia. Hi ha grans diferències individuals pel que fa a la influència que té el disseny d’una lliçó multimèdia en l’aprenentatge. Demostrat: un bon disseny multimèdia afavoreix als alumnes amb menors destreses intel·lectuals, mentre que els millor dotats suporten millor les interferències. Un bon material multimèdia afavoreix, doncs, una relativa igualtat d’aprenentatges entre alumnes diferentment dotats.

L’autor dels Principis:

Richard E. Mayer

Richard E. Mayer és professor de psicologia de la Universitat de Califòrnia Santa Bàrbara. Des dels anys 70 es dedica a la recerca en psicologia de l’Educació. És un dels investigadors més importants en el tema de la interacció entre la cognició, instrucció i tecnologia.

TabletPC per a tots els alumnes: Butsènit d’Urgell

He estat de visita a la ZER del Sió, una zona escolar equipada amb un TabletPC per a cada alumne i amb canons de projecció a l’aula que es poden connectar via wifi a aquests ordinadors. Un bon repte pedagògic per un grup de mestres capaç d’aprofitar una situació d’equipament òptim.

La classe

Les ZERs són escoles especials. Hi ha pocs mestres i no massa alumnes, amb nens de totes les edats voltant per l’aula. Gairebé sempre es respira un ambient escolar que et fa reconciliar amb la professió.

Aquest és el cas de l’escola de Butsènit. La Marisol, el Gerard i la Màrgaret em van explicar com estan aprofitant els TabletPC al centre i van tenir la gentilesa de dedicar-me una llarga estona en la quals els nens van anar fent les seves feines diàries de Tablet. Per l’aula hi havia nens des dels set anys fins als onze. Tots amb el seu Tablet i compartint fins i tot algunes de les activitats

Més endavant m’agradaria donar detalls de com treballen. Avui tinc ganes de presentar-vos l’experiència des d’un recull d’imatges de l’aula i el seu equipament:

1.- Els TabletPC

El TabletPC  a la funda
El tabletPC a la seva funda.

                                                              
El TabletPC funcionant
El tabletPC en marxa
                                                                      

Aquest és l’aspecte dels tabletPC. A les fotos no es veu la motxilla, molt protegida, que serveix per a carregar-los a l’esquena. Són màquines discretes i silencioses que no interfereixen la marxa de la classe ni obliguen el mestre a aixecar la veu. Com veureu a les fotos, cada alumne té també un faristol i un teclat, per a convertir el portàtil en un ordinador convencional.

2.- Les connexions al canó de projecció.

Un dels aspectes centrals de l’equipament és la capacitat que tots els TabletPC tenen de connectar-se al canó. La mestra dóna la instrucció:

-Carla, connecta’t al canó.

L’alumne ja sap que activant un programa del seu TabletPC es queda amb el control del canó de projecció. Com a l’escola fant moltes activitats rotatòries, els nens van entrant i sortint ordenadament del canó.

Un nen es connecta al canó de projecció
Un alumne està connectant el seu TabletPC al canó.

Connectant-se al canó de projecció
L’alumne ja té el control del canó de projecció

3. Qui treballa amb el TabletPC?

Tots els de Primària. Els petits també treballen amb el TabletPC. La possibilitat d’escriure, pintar, estirar i marcar de l’ordinador el fan també adequat per aquesta edat. Els nens de Butsènit utilitzen l’ordinador sols: quan arriben recullen el Tablet del seu prestatge (si no se l’han endut a casa per fer treballs), el posen en marxa i recullen o pengen els documents que cal.

Amb 7 anys ja treballa amb el tabletPC
Un nen de set anys està treballant amb el seu ordinador

 

4. Què treballen?

Moltes coses, però no totes. L’ordinador és, en aquesta escola, un instrument integrat amb naturalitat però complementari. El fan anar en activitats transversals -els nens comencen el dia consultant algunes webs o escriuen tots els matins un capítol del conte viatger-, l’utilitzen com a substitut del llibre a Socials i Música i com a instrument complementari a Ciències, Llengues i les altres matèries.

Aquí us deixo un grapat de fotos que us il·lustren el treball:

Escriu una part del compte viatger
Després de consensuar el contingut, una alumna escriu el capítol corresponent del conte viatger. Ho escriu al Tablet i es va projectant al canó. Tots els nens vigilen l’ortografia i el contingut del paràgraf.

Treballant sobre el compte viatger
Abans d’escriure el fragment del conte que toca cada dia, un dels petits fa la lectura del capítol.

Un exercici corregit
El tabletPC permet estratègies clàssiques: el professor els facilita un document, que pot ser multimèdia. Els alumnes escriuen manualment les respostes i la mestra corregeix sobre el propi tablet.


Navegant
Navegant per la web de l’escola: està buscant un document de treball.

Caricatures dels professors
Les bessones amb les caricatures dels professors del centre.

Espero tenir l’oportunitat de presentar-vos més coses d’aquest centre.

Efectes de l’OLPC. Els UMPC educatius d’Intel

Edu UMPC d'IntelTal com era d’esperar, el projecte OLPC està afectant el desenvolupament del mercat dels dispositius portàtils per a l’educació, un segment econòmicament prou important com per a què els fabricants estiguin treballant sobre prototips que poden sortir a la venda a curt o mig termini.

Intel està treballant en l’Edu UMPC, un petit portàtil pensat per a usos educatius. L’ha presentat al CES 2007, en la secció “Cool Ultra-Mobile Devices”.

Mirant l’aparell es veu com Intel està intentant aproximar-se al mercat infantil i escolar, possiblement un dels sectors amb més capacitat de creixement en els propers anys. Aquest aparatets, que tenen semblances evidents amb el modest OLPC, estan dissenyats per al públic infantil: tenen colors vius (taronja i blau), són robustos, equipats amb les penúltimes tecnologies i a un preu reduït.

El sistema operatiu que porten a l’actualitat és Windows XP SP2. Però està previst que el 2008 puguin estar equipats amb Windows Vista.

Edu UMPC d'Intel

Ens diuen que poden sortir a distribució el proper 2008.

Mojiti. Una web2.0 xinesa per a treballar amb YouTube.

 

MojitiDe entre els centenars d’aplicacions 2.0 que neixen aquests mesos, avui m’he inscrit a Mojiti.  Es tracta d’una aplicació que s’alimenta dels nostres videos YouTube (i d’altres llocs similars) i permet afegir-hi text i algunes figures.

L’aplicació és molt simpàtica. El que fa es parasitar el fluxe de video del YouTube i va coordinant el text que resideix en el seu servidor.  No cal copiar i pujar un altre cop el video ni és necessari tenir res instal·lat a l’ordinador. Tot el procés es fa en línia.

És un bon instrument per a posar a treballar els nostres alumnes sobre un video de manera fàcil i ràpida. L’etiquetat dels videos obliga els alumnes a la comprensió del discurs audiovisual i desenvolupa la capacitat de síntesi.

El wordpress.com no em deixa incrustar videos si no procedeixen directament de YouTube. Us deixo, però, un enllaç per a que observeu com funciona l’invent:

http://mojiti.com/bofangqi/1627/2174

Provar el portàtil de 100$ OLPC al vostre Ordinador

olpcinterficieAquests dies l’organització OLPC ha anunciat que ha sortit de fàbrica la primera partida dels esperats dispositius portàtils per als nens dels països del Tercer Món. Durant l’any esperen distribuir un número considerable de màquines entre els governs dels països implicats en el projecte. També ens diuen que és possible que l’any 2008 l’OLPC es vengui en el mercat lliure europeu, a un preu considerablement superior als 100$.

Si no voleu esperar per veure com funciona, el podeu fer córrer en el vostre ordinador. Els dissenyadors d’OLPC van publicant regularment imatges de la maqueta que inclou les darreres modificacions.  La idea és emular l’OLPC á través d’una màquina virtual.  Hi ha diferents opcions i totes són molt senzilles.

He provat posar en marxa un OLPC amb QEMu per a Windows i per a Línux. M’ha funcionat en els dos casos, tot i que a l’Ubuntu del portàtil he hagut d’afegir la instrucció apm=off com a paràmetre d’arrencada. Per a Windows també he provat VMWare Player. És l’opció que m’ha funcionat amb més estabilitat. A diferència de les altres opcions VMWare no és programari lliure, però el podem utilitzar sense cost.

Us explico la instal·lació amb VMWare.

1) Descarregueu el VMWare Player. Us demanaran omplir un formulari. Crideu l’executable per a instal·lar-lo a la màquina. No té cap complicació.

2) Baixeu-vos aquest fitxer, o aquest altre. Contenen la imatge d’una distribució OLPC preparada per a VMWare. Sigueu pacients perquè pesa una mica més de 100mg.

3) Obriu el fitxer olpc-182.zip i el desempaqueteu on us vingui bé. Ha de ser el seu lloc definitiu.

4) Navegueu per la carpeta que heu descomprimit i busqueu el fitxer olpc.vmx. És el fitxer de configuració de la màquina virtual. Feu doble clic sobre la icona.

5) El VMWare us demanarà si voleu cambiar la UUID. Contesteu afirmativament.

I ja està, s’obrirà una finestreta al vostre PC on tindreu el vostre nou OLPC.

Anem a veure quina cara fa:

Arrenquem l’ordinador. El sistema operatiu és un Linux Fedora, que arrenca més o menys com tots els Línux del món:

Arrencant OLPC

No m’ha demanat identificació d’usuari. El tinc assignat per defecte. Trastejant he vist que es pot entrar com a root sense contrassenya.

S’arrenca immediatament una interfície gràfica. Al començament costa una mica adaptar-te. No hi ha menús tradicionals, només icones que indiquen les coses que podem fer. La distribució de botons és aquesta:

La Interficie

En la maqueta que he carregat hi ha poc més de mitja dotzena d’aplicacions. Un navegador, un xat, un lector de fils RSS, el processador AbiWord, Squeak. A la web del projecte han documentat un grapat important d’aplicacions que encara estan en procés d’incorporació. No hi ha, però, màquina de java!! No pot córrer el JClic i similars.

Us deixo alguna imatge per a què observeu l’aspecte de com han adaptat aquestes aplicacions a l’OLPC:

El Navegador

El navegador. La web de la XTEC es veu molt bé. És una adaptació de Firefox. Les aplicacions es tanquen des de la part superior de la finestra:

Tancant el Navegador

El lector de fils RSS m’ha agradat força. És molt senzill i funciona bé:

Lector de fils

El processador de text és l’AbiWord. Molt, molt simplificat. Observeu al menú les poques capacitats que, de moment, han deixat:

El Processador de Text

Aquest és el Xat:

El Xat

Aquí estem fent un dibuix:

Dibuixant

A propósito de “El verdadero problema del sistema educativo español”

Estas navidades Aníbal de la Torre ha sacudido el debate sobre la identidad de nuestra profesión con un análisis de los males del sistema educativo, expresados en términos de una enfermedad que tiene sus síntomas, los causantes de la enfermedad y el tratamiento. Es un texto interesante, no sólo por su agudeza, sino también por el eco que sus ideas levantan entre el profesorado. Lo que es claro indicativo de que en el artículo cristalizan las ideas y el sentimiento de buena parte de los profesionales de la educación, al menos de aquellos que nos sentimos atraídos por las Nuevas Tecnologías.

Aún compartiendo en su conjunto las tesis expresadas, me permito comentar algunas de las ideas, con ánimo de polemizar un poco.

1) El virus que nos ataca.

Según el autor:

Los múltiples desarrollos legislativos recientes en España, han pretendido desarrollar un modelo educativo acorde con el nuevo modelo de sociedad en la que surfean nuestros jóvenes … Sin embargo, los cupos de enseñanzas mínimas negociados … han hecho que para garantizar los intereses de todos (menos los de los alumnos) las enseñanzas finales que han llegado a las aulas hayan venido completamente cerradas y orquestadas por pedagogos teórico-incompetentes del lado de las editoriales

En este análisis, el profesor es considerado objecto, no sujeto. Es decir, lo que ocurre en el aula -contenidos, metodología, orientación, evaluación…- no es responsabilidad del profesor sinó que es un juego entre el legislador y el empresario editorial. Mi experiencia como profesor del sistema educativo público, por el contrario, me demuestra que nuestro Estado ejerce, por el momento, un control laxo sobre los contenidos y metodologías didácticas reales y es muy respetuoso con la forma de trabajar de sus profesores. La responsabilidad sobre las clases siempre la he sentido mía, después de ajustarme a unos programas formales que dejan suficiente espacio a la interpretación, ajuste y creatividad propias.

Con esto quiero decir que si se ha producido un divorcio entre los fundamentos didácticos de las leyes educativas y los de nuestra práctica final no solo se explica por por las contradicciones legal/normativas, que existen, sinó también por nuestro conservadurismo laboral. Al fin y al cabo, podemos pensar que las editoriales intentan ganar espacio en mercados amplios y que el comprador de ese material didáctico es el profesor. Aún tengo frescos en la memoria algunos hermosos y atrevidos proyectos editoriales que, al amparo de la LOGSE, nacieron aquí en Catalunya y que desaparecieron del mercado por falta de ventas.

2) La fiebre.

Estoy completamente de acuerdo en que la pérdida de identidad institucional es fuente de muchos de los males del sistema. Pero este no es un fenómeno exclusivo ni del sistema educativo ni de España. Afecta a diferentes sectores asistenciales (sanitario o policial, por ejemplo) y está presente en toda Europa Occidental. Creo que cuando analizamos la desinstitucionalización no debemos olvidar nunca esta realidad para no perder la perspectiva sobre los orígenes del problema.

Desde mi punto de vista, la pérdida de identidad institucional es más virus que fiebre. Está en la misma raíz del problema educativo.
Hasta hace una generación, la institución amparaba a sus profesores. El oficio de “profesor de Instituto” contenía en si mismo suficiente capital de respetabilidad como para establecer un tipo de relaciones sociales entre alumnos, padres y profesores basado en la autoridad intelectual del profesor. Esto se acabó. Ahora la institución no existe y el respeto profesional hemos de construirlo cada uno de nosotros desde cero sin poder fundamentarlo exclusivamente en la autoridad intelectual. A los que tuvimos que vivir esta transición todavía nos tiemblan las piernas y, en muchos casos, no hemos podido o sabido reaccionar. Pero hay que bregar con ello y reconstruir una nueva identidad. ¿Cómo? No lo sé con claridad. Si no existe institución más allá del instituto, quizá el único espacio significativo que nos quede es el propio instituto.

Construir identidades fuertes de pertenencia a nuestro instituto, levantarlo, gestionarlo con ilusión, imaginación y libertad, dar capacidad de maniobra a equipos directivos fuertes, permitir organizaciones internas alternativas a los vetustos Seminarios y Departamentos de asignatura pueden ser recetas que los profesores pueden utilizar para recuperar el buen sabor de la profesión. Hace falta que las Administraciones, y también nuestros sindicatos, hagan posible esta libertad, que en la actualidad todos defienden y nadie reglamenta.

Hecha nuestra parte del trato, le deberíamos exigir al Estado un replanteamiento de las relaciones sociales tolerables en el seno de un instituto: ese 10% de alumnos que, por diferentes razones, padecen una inadaptación patológica al contexto educativo y que desbordan a equipos directivos, tutores y psicopedagogos debieran tener un tratamiento externo y cualificado, antes de convertirse, por emulación, en ese 30% de alumnos difícilmente gobernables que suelen circular por nuestras aulas.
Por lo demás, lo que Aníbal gráficamente describe como “pozo donde políticos y familias arrojen continuamente las piedrecitas de sus frustraciones” constituye simple y llanamente el corazón de la Nueva Escuela. No es el caos o el desorden o la improvisación, es el nuevo Sistema.

3) Las TIC como antibióticos

Creo también que en España todavía no hemos vivido la revolución de las Nuevas Tecnologías en educación y, por lo que sé, tampoco la han vivido la mayor parte de profesores ingleses y de otros países occidentales.

Las fuertes inversiones del Estado en equipos informáticos y la esperanza que en la década pasada pusimos en la formación del profesorado en NT han sido, hasta cierto punto, contraproducentes.

Por una parte, la compra de maquinaria no ha garantizado, por si misma, su uso en las aulas. Al contrario, hemos visto como el crecimiento del número de ordenadores en los centros ha creado en muy pocas ocasiones un contexto de “masa crítica” en el que un conjunto significativo de profesores de un centro docente optan por el uso cotidiano de las TIC. Las máquinas están en el centro y nadie se siente muy orgulloso mirándolas porque a veces sabemos que no las estamos utilizando suficientemente y nos recuerdan nuestra desidia y contradicciones. Las Administraciones más despiertas también se preguntan acerca del sentido de estas inversiones. Afortunadamente para nosotros, nuestros legisladores todavía trabajan con el indicador de fuerte contenido político “alumnos por ordenador”.

Con la formación ocurre un fenómeno similar. En su momento confiábamos en que a través de la formación permanente íbamos a adquirir muchas competencias, adaptarnos a la nueva realidad tecnológica, abrir nuevas posibilidades educativas y ganar orgullo profesional. En realidad, ha sido un pequeño fiasco. Tras años y cientos de miles de horas en cursos y cursillos, la sabiduría de la formación no ha llegado de manera suficientemente significativa a las aulas y, por tanto, no ha servido para que el profesorado recupere el orgullo profesional. Frecuentemente detecto entre los colegas la sensación de que la formación permanente en N.T. no sirve mucho para luchar contra nuestros problemas en las aulas.

No creo, tampoco en este caso, que sea la rigidez de los planes de estudios la raíz de este mal. Por tirar del hilo del ejemplo de Aníbal con la explicación de la herencia que harían un español y un inglés, estoy convencido de que si el profesor español “típo” no utiliza ese trabajo colaborativo como elemento central del tema es porque no tiene fe en que el aprendizaje que obtiene el alumno después de esas cinco horas sea el óptimo o el correcto. Creo que cuando los profesores españoles se relajen, dejen de vivir la pérdida de “niveles” como un problema y reorienten su trabajo más hacia actividades “inglesas” conseguiremos levantar las competencias básicas de nuestros alumnos y quedaremos mejor en los informes Pisa (todos los profesores debieran echar una ojeada a las pruebas Pisa para comprobar lo que Europa entiende como madurez intelectual; queda bastante lejos de lo que es convencional en España).

4) La cura

Nos comenta Aníbal:

1.- Hay que romper completamente con los desarrollos curriculares actuales.

Cierto. Pero, si eliminamos el molesto discurso psicopedagógicocatequista de la LOGSE, aquella fue la ocasión en que los profesores tuvimos, objetivamente, una mayor libertad formal sobre los Planes de Estudios. Esos años tuvimos un marco curricular con unas definiciones de competencias considerablemente genéricas y una gran libertad para inventar caminos y recetas. A partir de entonces, tan sólo hemos ido perdiendo voz y no he visto que, en general, los profesores pongan el grito en el cielo por ello. Por lo demás, como he dicho más arriba, en general nuestro Estado aprieta poco en contenidos reales. En la Secundaria Obligatoria si un equipo de profesores consensúa un programa no extremadamente alejado de los “papeles” tiene la posibilidad real de impartirlo.

2.- La formación del profesorado, innovación, creación de materiales, experiencias interesantes, ideas, etc. deben construirse completamente pensando en un nuevo modelo de transmisión de conocimiento. Hay que desarrollar YA mecanismos efectivos en el que el conocimiento del profesorado esté completamente conectado, aunque distribuido

Creo que, en general, estamos bien conectados. Muchísimo más que hace cinco años. Infinitamente más que hace quince. Disponemos del instrumento, pero nos faltan las ideas y la voluntad. No me gustaría pecar del optimismo “sociocolaborativo” automático que en ocasiones le suponemos a Internet o la web 2.0. También veo difícil la existencia en Internet de ese Centro único donde se deposite el saber de todos los profesores del país. Lo veo poco en sintonía con los mecanismos convencionales de distribución de ideas en Internet que es conceptualmente hipertextual, con todo lo que ello supone. Sí creo más en la posibilidad de poner las capacidades de comunicación de Internet al servicio de los equipos, para generar diálogos y complicidades. Nuestros blogs son cabal ejemplo de ello. Si una cosa pone de manifiesto el tremendo éxito de las aplicaciones 2.0 es el enorme potencial de la descentralización.

Otra cuestión es que mejoren cuantitativa y cualitativamente los actuales repositorios de recursos pedagógicos. Seguramente a corto y medio plazo vamos a ver el nacimiento de instrumentos sustancialmente más poderosos que los actuales. Por lo que se, mi Comunidad Autónoma, por ejemplo, está trabajando en un megarepositorio formalizado vía LOM. Habrá que esperar un poco a ver en que queda.

Por otra parte, seguramente también es cuestión de poco tiempo el cambio de actitud de los profesores respecto a la publicación de sus contenidos. Los profesores, en general, son trabajadores y no es raro que produzcan materiales didácticos sin esperar gran cosa a cambio. Es una rareza de nuestro oficio que sorprende fuera de nuestro entorno laboral. Esto encaja mucho con el concepto de cultura libre de Internet.

No sé si mi generación compartirá su librillo. A veces lo dudo. Pero creo que muchos de los que vienen detrás de mi, profesores y nativos digitales, si lo van a hacer.